Ara, sóc una altra, sóc una persona diferent a la noieta de dèbil cor, la noieta que es deixava endur més del compte pels sentiments, per les reaccions sense "pensar", malgrat això, i el perill que va suposar, va ser bonic pensar que podia estimar sense un límit, que podia ser corresposta, pero en algun moment, tard o dora, sentem el cap, i ens racionaliza el patiment, fem neteja de les nostres experiències i ens en quedem el millor que ens deixen ,el sentiment de no arrepentir-se, perkè tot esforç fet per alguna persona té, en el fons, la seva recompensa i el seu efecte, malgrat no smpre sigui visible, malgrat costi un temps, malgrat els nostres amics, aquells que sempre tenim a prop, ens adverteixin del perill...
Poc a poc, recupero el que era meu, la meva estabilitat, el temps per mí, per pensar en els meus actes, sense ferir-me, per parlar d’amor sense sentir com una llàgrima cau dels meus ulls, per sentir el que realment era, per enfrontar-me a les pors, per compartir l’experiència viscuda, per viure, més que mai, l’amistat i el suport de tots aquells que així ho han demostrat .
Les paraules com ira, venjança o fins i tot un cert "odi" ( per no poder oblidar, o deixar apartat), han desaparegut per donar pas a un consens, un reconeixement dels propis errors, i amb el temps,provar, tot i que no sigui segur, de no repetir-los.
Traspassada la "barrera de perill", ara toca viure, toca rectificar, toca demostrar que no sóc la mateixa, que la situació m’ha fet madurar, que les coses que m’han passat, m’han fet més forta, i no han estat capaç de matar-me, ni de sumirme en la tristesa. Enrere queda aquella època que recordaré com a intensa, i a la vegada en certa manera dolorosa, però sento dins meu cada minut feliç, cada mirada, cada record, com si el pogués acariciar, com si m’acollís per recordar els somriures que em van fer reviure en algun moment, i que en algun altre em va fer créixer.
Aixo no seria possible sense el suport IMPRESCINDIBLE dels meus amics, de la meva família, de tots els que hi heu estat, que heu tingut paciència, que heu aguantat al meu costat, dels que mai us perdo el rastre, dels que m’han animat i m’han guiat a cada pas que he donat, mai sola.
Ara, tenint el record com un al.licient tant per aprendre com per seguir sent, d’alguna manera, aqella bassa on em refugio quan necessito que se’m dibuixi un somriure a la cara, miro endavant, miro al present, i amb més força que mai.
**[ Mai em deixeu sola]**