Sovint, en hores baixes, en moments d’estat anímic "dèbil" o "vulnerable", quan ets al límit entre superar una situació difícil o tornar a caure-hi, necessitem una mà que ens ajudi, una persona que a més d’intentar comprendre’ns, ens faci reflexionar, ens faci veure un punt de vista diferent de la realitat que, sense voler, "subjectivitzem". Aquesta figura, sens dubte, és la figura de l’amic, ja sigui conegut de molt o poc temps, pq el temps, en realitat, no compta de per sí, sino per la intensitat en què es viu, el que pot donar de si, sempre dins el límit que és "limitat" i "únic".
Un amic és aquell que en dies baixos, ho sap veure, fins i tot quan no ho dius, i sap trobar una paraula, un consell, un fet, que per petit que sigui, ens faci com a mínim esbossar un somriure,un lleu somriure, que almenys per un moment ens tregui del mal moment... També comparteix amb nosaltres els bons moments, participant de l’alegria.
I així ha de passar a la inversa. No importa si no es veuen cada molt sovint, el que en realitat compta, és la intenció de veure’s, de tenir aquest contacte físic, de que ens aconsegueixi treure un somriure que neix de l’espontaneïtat, de l’empatia, de veure en ell la preocupació de fer-nos sentir millors, sense adulació ni mentida de per mig.
Perquè si ho pensem, què hi ha millor que un somriure compartit, una mirada de complicitat,una bona conversa, una bona reflexió, una abraçada al temps just,un gest que ens fa notar que no estem sols...
Tots i cada un d’ells conformen un pilar imprescindible, sense el qual, el que sentiriem és la soledat, aquella temuda soledat, el trobar-nos nus davant tots els petits problemes quasi diaris de la vida. El que ens mou a conèixer els altres són aquestes ganes de compartir el que nosaltres sabem amb el que els altres ens poden aportar, creant així un "fil comunicatiu" que molts de nosaltres necessitem per sobreviure.
Per tot això, cuidem els amics, no deixem que res ens en separi, si és que són verdaders, si ens han demostrat totes aquestes qualitats, perquè un bon amic, és realment un tresor incalculable. Com a éssers socials que som, necessitem dels altres,dels altres aprenem, pels altres, els que ens envolten, i clar està, també per nosaltres mateixos, som el que som, què hi ha més bonic que això?
Com digué B.B.King " L’avantatge d’aprendre és que allò après ja ningú ens ho podrà treure..." .

[[Val la pena, doncs, lluitar per l’amistat? La resposta, crec, és lògica...]]

>>Escrit el dia 3/12 o sigui ahir mateix =) *