Una cursa d'obstacles

Sovint,en la vida,una constant cursa d'obstacles, que podem, o bé saltar,superant-nos a nosaltres mateixos; o quedar-nos enrere,a lloc "segur", sovint a un pas de fer el salt, frenats per la por, la inseguretat, o potser el desànim, quedant sovint a un sol pas de la victòria...
En aquesta cursa trepidant, es diu que guanyem o perdem, guanyem en experiència a cada pas, cada dia, cada paraula, persona, situació que ens fa més forts, si no mata... Perdem, en tot cas, en un amor no correspost: perdem la il.lusió i avegades la oportunitat de tornar a estimar. Perdem llavors en una il.lusió volatilitzada en questió de segons, de minuts, esfumats; un record amarg,un "oblit" costós...
Guanyem quan ens llevem, obrim els ulls, i veiem, en perspectiva, tot el que ens espera encara per fer, saber que tenim un altre dia de vida,els petits i significants detalls,un somriure anònim, una conversa amb un amic, una situació graciosa, una trucada d'una veu recomfortant,un record agradable, un moment dolç...
A vegades, ni guanyem ni perdem, sino q fem les dues coses a la vegada,tenim "petites derrotes" amb regust a victòria: Quan dialoguem amb nosaltres mateixos despres d'un error que reconeixem, amb la seva conseqüència; quan l'ajut del record més preciat o valorat és l'empenta definitiva a recuperar la il.lusió de viure, de superar els mals trangols, els problemes: Saber que per dur que sigui el camí, a vegades el millor consol és anar lleuger d'equipatge, d'aquí la gran importància de tenir en qui confiar, en qui posar la mà, algú que ens aporti al nostre món la mirada, la paraula, el gest que necessitem sentir; la llum quan tot és negre, aportar una petita llum d'esperança: la pots veure?
Ells ens dónen la força que en nosaltres mateixos no sabem trobar.
Pq els problemes, els obstacles, ens fan créixer, ens permeten saltar el següent i aspirar fins i tot a les metes més "impossibles" [si alguna cosa ho és].
Sovint, l'únic que necessitem és una justificació, un "has fet bé", una paraula d'ànim, un "t'estimo", un detall que importem realment als que més estimem.Busquem, en realitat, comprensió.
Davant un alt cim, podriem ser àguiles, i observar-ho a vista d'ocell, però som homes, i escalem a través de les experiències de la vida: cada persona que coneixem, cada amic, cada instant especial i per tant irrepetible, cada un dels nostres records, les sensacions, el temps, que passa i no s'atura ... els nostres somnis, les nostres il.lusions. Si l'home és l'animal que pot aprendre al llarg de tota la vida, qui sap encara, el que ens queda per fer?
Siguem o no conscients, formem part d'un univers, creat de la col.laboració de petits "mons apart" com qualsevol persona com tu o com jo. Ptits móns que ens aporten el que al nostre li manca.
Intentem dominar el "carro" de les nostres emocions, sense poder evitar, sovint, que es desboqui, però aprenem a dominar de nou les rendes de la nostra vida.
Val la pena, doncs, continuar? Podem veure la llum de l'esperança brillant, allà al fons? Allà bat el nostre cor, les nostres emocions, les esperançes, alla estan dipositats els somnis, les il.lusions per viure, on esta la nostra verdadera essència. Sovint, ens n'allunyem, pero smp hi pertanyem. Sovint, més val saber que has fet el possible per arribar a la meta , que pròpiament arribar-hi.

[Pq la vida en sí és el millor tresor que tenim i que podem compartir.Dedicada a totes les persones que han marcat el meu camí, i que han estat també els meus "obstacles" més difícils de superar.]

*PöeTeSsA*