escriure a mà

>>Pq? Pq aixo d'escriure a mà, cada cop es perd més, pero encara n'hi ha que lluiten per la bellesa, el plaer de sentir el boli, o millor,la pluma lliscant sobre el paper, deixant-se endur per la sensació d'escriure el que ens surt de dins, sense ordre, ni concert... Per pur plaer... Encara em permeto el luxe d'escriure cartes, potser mai seran llegides, pero jo tinc la esperança que aquestes paraules, algun dia, arribaran al cor de la persona en questio, i, si més no, jo les he buidat en la millor forma, deixant alliberar la meva ment, en forma de paraules, la única manera d ferla sortir, de fer que s'expressi. Pk no mori l'escriptura a mà, i la reflexió que comporta, pq és un dels petits plaers que més valoro d'aquesta vida, una de les maneres "d'evadirme" de la realitat que m'envolta, la única, la millor manera, per després compartir les meves experiències, ja passades pel sedàs de l'enfrontament al paper en blanc... <<

"la verdadera amistad llega cuando el silencio entre dos parece ameno"

Pk axo?? Perke un silenci, sovint, val mlt més q mil paraules juntes, i pq un silenci pot incloure en ell mirades de complicitat, moments de complicitat entre dos persones, que, sense paraules, poden "parlar-se", perquè es coneixen, pq a vegades, no fan falta paraules, sino gestos; paraules, sinó fets... Una abraçada, un petó, un gest de suport, o fins i tot una fracció de temps dedicat a aquella persona. L'amistat, en sí, és un regal i permet una millor qualitat emocional, i jo, em sento molt afortunada de tenir els amics que tinc, d poder comptar amb ells, de poder compartir, de poder mostrar-me com sóc, sense por, i de poder "desmadrar-me" sense que em jutgin. Avui, i cada dia, em sento afortunada i puc dir que sóc qui sóc, pels amics que tinc, perkè sense ells, sense el seu suport, segurament, no hauria suportat cap situació, per petita que fós. Avui, us ho mereixeu tot, pk hi ha persones que m'han demostrat ser verdaders amics, i a ells, els hi dec molt del q sóc. Moltes gràcies, simplement, x estar al meu costat en tot moment, per ser sincers, per confiar en mi, i fer créixer en mi un somriure. <<

"The happiness of a man in this life does not consist in the absense of but in the mastery of his passions"

>> Una frase que trobo molt certa, pels que no enteneu molt l'anglès >>

"La felicitat de l'home no consisteix en l'absència (de les passions) sinó en el seu control"

Pq les passions són el més difícil de controlar moltes vegades, i jo, particularment, ho reconec, a mi tmb em costa molt. Però he fet un gran pas, he aconseguit ser feliç, "racionalitzar-les", i poder gaudir de la vida, dels amics, del dia a dia, sense que elles em dominin, sense que em facin patir, ni passar moments durs, entre el cap i el "cor" ( tot i que sempre seré mínim 75% cor). Avui, i des d'ara, animo a tothom a no deixar-se dominar per les passions, que, en realitat, poden acabar en obsessions poc sanes, la veritat. Ja sé q no he "descobert la sopa d'all" però bé, em venia de gust dir al món i als que estimo que gràcies a ells SÓC FELIÇ, GAUDEIXO DEL DIA A DIA, i és gràcies a vosaltres!!!! Sou el milllor que tinc, i tindré, espero!!! =)

PD:Avui deixo algun fragment de les cosetes que vaig escrivint, que espero que us agradin, petonassos a tots!!! =)

*PoeteSsa*

>> Avui deixo una cançó que em sembla molt bona, la lletra, el missatge i el grup en sí. =)

HUMAN [The pretenders]

I play a good game
But not as good as you
I can be a little cold
But you can be so cruel
I'm not made of brick
I'm not made of stone
But I had you fooled enough to take me on
If love was a war
It's you who has won
While I was confessing it
You held your tongue
Now the damage is done

Well there's blood in these veins
and I cry when in pain
I'm only human on the inside
And if looks could deceive
Make it hard to believe
I'm only human on the inside

I thought you'd come through
I thought you'd come clean
You were the best thing, I should never have seen
But you go to extremes
You push me too far
Then you keep going til you break my heart
Yeah, you break my heart

See I bleed and I bruise
Oh, but what's it to you
I'm only human on the inside
And if looks could deceive
Make it hard to believe
I'm only human on the inside
I crash and I burn
Maybe someday you'll learn
I'm only human on the inside
I stumble I fall
Baby, under it all
I'm only human on the inside

Muack**

Ara, sóc una altra, sóc una persona diferent a la noieta de dèbil cor, la noieta que es deixava endur més del compte pels sentiments, per les reaccions sense "pensar", malgrat això, i el perill que va suposar, va ser bonic pensar que podia estimar sense un límit, que podia ser corresposta, pero en algun moment, tard o dora, sentem el cap, i ens racionaliza el patiment, fem neteja de les nostres experiències i ens en quedem el millor que ens deixen ,el sentiment de no arrepentir-se, perkè tot esforç fet per alguna persona té, en el fons, la seva recompensa i el seu efecte, malgrat no smpre sigui visible, malgrat costi un temps, malgrat els nostres amics, aquells que sempre tenim a prop, ens adverteixin del perill...
Poc a poc, recupero el que era meu, la meva estabilitat, el temps per mí, per pensar en els meus actes, sense ferir-me, per parlar d’amor sense sentir com una llàgrima cau dels meus ulls, per sentir el que realment era, per enfrontar-me a les pors, per compartir l’experiència viscuda, per viure, més que mai, l’amistat i el suport de tots aquells que així ho han demostrat .
Les paraules com ira, venjança o fins i tot un cert "odi" ( per no poder oblidar, o deixar apartat), han desaparegut per donar pas a un consens, un reconeixement dels propis errors, i amb el temps,provar, tot i que no sigui segur, de no repetir-los.
Traspassada la "barrera de perill", ara toca viure, toca rectificar, toca demostrar que no sóc la mateixa, que la situació m’ha fet madurar, que les coses que m’han passat, m’han fet més forta, i no han estat capaç de matar-me, ni de sumirme en la tristesa. Enrere queda aquella època que recordaré com a intensa, i a la vegada en certa manera dolorosa, però sento dins meu cada minut feliç, cada mirada, cada record, com si el pogués acariciar, com si m’acollís per recordar els somriures que em van fer reviure en algun moment, i que en algun altre em va fer créixer.
Aixo no seria possible sense el suport IMPRESCINDIBLE dels meus amics, de la meva família, de tots els que hi heu estat, que heu tingut paciència, que heu aguantat al meu costat, dels que mai us perdo el rastre, dels que m’han animat i m’han guiat a cada pas que he donat, mai sola.
Ara, tenint el record com un al.licient tant per aprendre com per seguir sent, d’alguna manera, aqella bassa on em refugio quan necessito que se’m dibuixi un somriure a la cara, miro endavant, miro al present, i amb més força que mai.
**[ Mai em deixeu sola]**

Sovint, en hores baixes, en moments d’estat anímic "dèbil" o "vulnerable", quan ets al límit entre superar una situació difícil o tornar a caure-hi, necessitem una mà que ens ajudi, una persona que a més d’intentar comprendre’ns, ens faci reflexionar, ens faci veure un punt de vista diferent de la realitat que, sense voler, "subjectivitzem". Aquesta figura, sens dubte, és la figura de l’amic, ja sigui conegut de molt o poc temps, pq el temps, en realitat, no compta de per sí, sino per la intensitat en què es viu, el que pot donar de si, sempre dins el límit que és "limitat" i "únic".
Un amic és aquell que en dies baixos, ho sap veure, fins i tot quan no ho dius, i sap trobar una paraula, un consell, un fet, que per petit que sigui, ens faci com a mínim esbossar un somriure,un lleu somriure, que almenys per un moment ens tregui del mal moment... També comparteix amb nosaltres els bons moments, participant de l’alegria.
I així ha de passar a la inversa. No importa si no es veuen cada molt sovint, el que en realitat compta, és la intenció de veure’s, de tenir aquest contacte físic, de que ens aconsegueixi treure un somriure que neix de l’espontaneïtat, de l’empatia, de veure en ell la preocupació de fer-nos sentir millors, sense adulació ni mentida de per mig.
Perquè si ho pensem, què hi ha millor que un somriure compartit, una mirada de complicitat,una bona conversa, una bona reflexió, una abraçada al temps just,un gest que ens fa notar que no estem sols...
Tots i cada un d’ells conformen un pilar imprescindible, sense el qual, el que sentiriem és la soledat, aquella temuda soledat, el trobar-nos nus davant tots els petits problemes quasi diaris de la vida. El que ens mou a conèixer els altres són aquestes ganes de compartir el que nosaltres sabem amb el que els altres ens poden aportar, creant així un "fil comunicatiu" que molts de nosaltres necessitem per sobreviure.
Per tot això, cuidem els amics, no deixem que res ens en separi, si és que són verdaders, si ens han demostrat totes aquestes qualitats, perquè un bon amic, és realment un tresor incalculable. Com a éssers socials que som, necessitem dels altres,dels altres aprenem, pels altres, els que ens envolten, i clar està, també per nosaltres mateixos, som el que som, què hi ha més bonic que això?
Com digué B.B.King " L’avantatge d’aprendre és que allò après ja ningú ens ho podrà treure..." .

[[Val la pena, doncs, lluitar per l’amistat? La resposta, crec, és lògica...]]

>>Escrit el dia 3/12 o sigui ahir mateix =) *