Si el hombre pudiera decir lo que ama,

si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo como una nube en la luz;

si como muros que se derrumban, para saludar la verdad erguida en medio, pudiera derrumbar su cuerpo, dejando sólo la verdad de su amor,

la verdad de sí mismo, que no se llama gloria, fortuna o ambición,

sino amor o deseo, yo sería aquel que imaginaba;

aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos proclama ante los hombres la verdad ignorada, la verdad de su amor verdadero.

Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien

cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío; alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina por quien el día y la noche son para mí lo que quiera,

y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu como leños perdidos que el mar anega o levanta libremente, con la libertad del amor,

la única libertad que me exalta, la única libertad por que muero.

Tú justificas mi existencia: si no te conozco, no he vivido; si muero sin conocerte, no muero, porque no he vivido.

De Cernuda, PreCióS ...

Sí, avui acaba una història que fa temps q ja va acabar, o hauria... una història que m’ha capgirat la vida que tenia de dalt a baix des de fa ja uns dos anys, i fent balanç m’adono que la he cagat un munt de cops, he fet bestieses molt grans, i també he lluitat per un somni, per tenir una persona x la qual he lluitat fins el final, fins adonar-me potser tard, potser masses vegades he estat cega, q no és la persona que m’omple... la q em té preparada el destí...
Un altre cop he arribat tard, i he fracassat en l’elecció de la persona, tossudesa, potser... però ara no és el moment de plànye’s, sinó de mirar endavant. Els errors els he comès perquè sóc de cor, i aixo té un risc potencial enorme, més del q fins i tot podem imaginar...
Acaba una història q m’ha donat llàgrimes, alegries, amor (fugaç) i una amistat que difícilment oblidaré mai,i que ha de continuar. Però avui el record d’això queda enrere, formant part del passat tan apreciat i q tan ensenya, com a experiència que és.
Seràn els records, que han de quedar emmagatzemats a la nevera del cor, a la part més freda, pq la capacitat d’estimar es pot regenerar, xq encara queda esperança després de la tempesta, pq sóc capaç de donar més del q m’imagino, pq un ha de conservar l’esperança que allò que ha donat sigui correspost, pq confio que seré capaç ;)
Així, s’acaba aquesta història, i tanca un capítol per obrir-ne un altre, un de nou, però no deixo d preguntarme... Què et queda a tu, d’akest temps? Què en recordaràs? Què he aconseguit aportar com a persona i com amiga?
Esperant que la resposta sigui positiva, em miro al mirall i em sento forta per superar-ho, i mai em penso arrepentir de res,pq res és pq sí, i d tot se’n treu alguna cosa positiva.
Aquesta és la meva decisió, i un somriure s’apodera de mi sense voler... Sóc capaç, i ho aconseguiré, per tots els que m’estimen, pels amics, per la família i per mi mateixa.
**PoeTeSsa**

...M'enCanTa...

Quan et vaig coneixer
vaig tenir un flaix,es clar que eres tu el que m´havia de passar.
Tot d´una vaig viure al teu costat ara fa massa temps.
Solitud que amb el teu record s´esvaeix com si fos el fum d´aquell foc d´estels que brilla als teus ulls,als teus ulls.
Vine i mostra´m el ventque fa màgic l´alè del teu cos,
vine i torna´m al camí on tu i jo vam ser un sol foc.

La llum del dia ja se´n va,tot el que comença ha d´acabar.
Tu has agafat un tren que no saps on et durà,

i jo un camí que mai no esborrarà la darrera mirada enrera.

viatge d'anada i tornada??

Ara ho veig més clar. Pujo al "tren de l’amistat", mentre en perdo un altre, o simplement el deixo passar de llarg, tot i que sempre serà una estació on sempre pararé a recordar... El bitllet m’ha costat força temps d’amargos, la que causa el desamor, i certa dolçor d’algun moment fugaç i de saber que segueix viva l’amistat almenys així sembla...
Pujo a una nova estació havent passat abans per l’estacio de l’amor que malgrat tot és una de les causes principals de ser com i qui sóc, un amor que m’ha permès per primer i ultim cop donar tot el que tinc, i mostrar-me realment com sóc, sense ser el més important rebre a a canvi, per la mera satisfacció del cor. Vull pensar que aquest esforç no ha estat en va, pq de tot s’aprèn, i de tothom es pot aprendre alguna cosa.
Pujo a aquest tren per arribar a una meta, superar el desig que sento, superar el propi sentiment, un sentiment obligat a restar molt temps en silenci, tant per respecte com per no obrir noves ferides semi-tancades...
Tinc el consol que sabies el que sentia, i que en tot moment eres conscient del meu estat emocional, d’alguna manera...
"encara que per tu sembli poc, tenim una amistat, que per mí va + enllà que una relació sentimental".Tu,i tu mes q ningú saps que no és que no ho valori, sinó que a vegades penso que no s’és prou conscient... però sempre hem après a sincerar-nos, i en moments que ho hem necessitat, hem estat al costat, demostrant que l’amistat supera totes les possibles barreres si hi ha una voluntat darrere. Gràcies per tot això que m’has ensenyat.
Potser el q queda més es una paraula, una abraçada en un moment concret, un consell, una paraula... una sola mirada.
Espero tenir la suficient força de superar akesta situació dificil en la q el cor es debat contínuament per la seva incapacitat d’assumir crtes coses... per guanyar-me el corresponent bitllet al tren dels amics de veritat, m’hi acompanyaràs?

Vull agrair des d’aquí també al meu ratolinet, que fa poc que conec, però en el poc temps ja m’ha demostrat ser una bellissima persona, perquè sento q tenim una afinitat especial, moltes coses en comú i sobretot ja saps, q hi ha millor que crear un somriure en algú? Gràcies de tot cor, a veure quan arriba el dia que puc veure’t!!

D’altra banda, agrair a les persones que sempre han estat amb mi, ja sigui lluny o a prop, les vegi o no les vegi tan xq estan vives al meu cor.

PoeTeSsa
10/10/04

El far del sud

La va trobar, a una sala mig buida

Buscant un somni, fugint del dolor

Entrant pels ulls, va sentir mil espurnes aquella història va canviar-li el món

Va perdre-ho tot, la partida i la vidacada ciutat li esmicolava el cor

Només el far del sud, ell es mirasegueix la flama que res no es mou

I empeny el sol, tan bruna, tan forta i prohibidai es descorda la brusa, el seu cos un somriure viu

Et donaria amor si puguéssis tornar-me'n

et donaria amor si ens poguéssim mirar

et donaria el món si puguessis parlar-meho donaria tot si et pogués estimar

Tantes nits va pagar per tenir-la

Tantes excuses per anar tot sól

Però cada cop amb un plor la perdia

la llum s'apaga quan la sort es pon

I el seu record s'estimba en ciutats adormides

I somnia fins l'alba el seu far sense vida, trist

Et donaria amor...

Tremolant, poc apoc surt del cine

sessió de nit, avui ja és l'últim dias'endú el cartell, arriba a casa i l'espia l'habitació es transforma en un món nou

I li escriu cent mil cartes, la busca i viatja i el seu cente s'escapa, perd l'ordre i la casa

I apaga el sol, tan bruna, tan feble i prohibida i s'enfonsa en les ombres, el seu cos un somriure viu

Et donaria amor si puessis tornar-me'n

et donaria amor si pugués evitar

et donaria el món si puguéssis parlar-me

ho donaria tot si et pogués estimat

Et donaria amor et donaria el món si poguéssis mirar

et donaria amor si vulguessis quedar-te

ho donaria tot si et pogués estimar

Lletra: G.Quintana

Què més haig de dir...
Si cada vegada que et veig
El cor em fa un bot,
El record em pressiona,
I la ment intenta controlar la passió inevitable...
Vull gaudir de tu sense por a res,
Sentir-me bé al teu costat,
i saber q tu sents el mateix,
sentir aquelles ganes de somriure...
La meva ment fa plans de futur...
Que s’esfumen amb el present,
Moguts pel "carpe diem"
I les experiències passades.
Ets a prop i lluny a la vegada,
Ets absent i present,
Ets llum, i ombra...
Somriure i llàgrima...
Només hi ha una cosa clara,
Al meu cor sempre quedarà un lloc per tu,
A la meva ment un record,
I a la meva vida, una amistat que val or.
[[Cant a una gran amistat, i un vell amor]]

[[Vestigis d'un passat que sovint és bonic recordar =D]]

uff q dificil es definir tot el q sentu xtu! Hem passat x tot, desde que ens vam koneixer al momen aktual passant x lamor, la crisi, lamistat q en mes o menys mesura smpre ens ha unit...
x ser-te sincera, has estat el 1r amor, la xrsona k ma ensenyat el valor destimar, saps tan b k mai t'he oblidat...
pero apart d'aixo, sempre has sabut estar quan u e necessitat, no has dexat d mostrarme el teu gran kor, la teva manera d ser, sense po.. tal kom ets.
se q a vegdes t'he pogut fallar, xò si algo tink klar és q ets la prsona k mes e stimat en lultim any i aixo no kanviara..
tu m'has fet descubrir sentimens k ignorava, m'has fet somriure, i tb plorar, xò et ncessito, sé q a vegades puk ser pesada, pro ske em dones forsa x kontinuar endavant a no rendir-me.
smpre tns un somriure , 1 glop d temps x mi, una abraçada quan sas k la necessitu, i akella komprensio k no tothom sap donar tant bé kom tu...
coneixente kom et konek (o aixo krek) he passat del q an dit els altres, he lluitat x tu, he intentat demostrart tot aixo ke et dik pq vegis q ets un dls millos amiks k e tingut en molt temps.
com de kostum nose kom despedirme pq ala meva ment smpre hi ets...
sense mes, akabo aksta karta dien el k ja saps, q testimu kom mai he estimat ningú, que mai kanvïis i q smpre k em necessitis , nomes krida el meu nom i allà estaré...
PoEtEssa